Hi ha multitud de relacions entre la ciència, la tecnologia, la societat i l’educació, com hem pogut constatar. En l’àmbit educatiu s’està replantejant la relació entre tecnologia i educació, ja que les noves tecnologies de la informació i la comunicació esdevenen un dels pilars bàsics que avui en dia sostenen moltes de les programacions de molts centres i professors.
De fet, estem davant d’una disciplina innovadora, la Tecnologia Educativa, (TE), la qual tracta d’investigar les eines tecnològiques usades com a material educatiu per als alumnes dels nostres centres, tant a nivell pedagògic, didàctic i social. Hi ha sobretot quatre disciplines que determinen la TE i que a la vegada la sustenten, que són la Tecnologia de la Informació, la Teoria de la Comunicació, la Psicologia, i la Teoria de Sistemes, entre d’altres.
La Psicologia, com s’ha esmentat anteriorment, ha fet algunes aportacions importants a l’hora d’interpretar els processos educatius i les relacions entre educació, tecnologia i societat. Igualment, la Sociologia de l’Educació.
La TE (i les TIC en concret), per altra banda, resulta ser una branca de la didàctica i de l’organització escolar molt discutida i objecte de debats diaris per una raó: té molts avantatges (com ara la senzillesa de flexibilització, la facilitat d’ús pels alumnes, la capacitat que té per motivar, el gran nombre d’aplicacions que té, la immediatesa, etc.), però també té inconvenients, o més aviat, detractors: sobretot aquells que es troben desfasats i no es veuen amb cor de fer front als reptes que suposa usar unes tecnologies que cada dia canvien i avancen inexorablement.
La TE es relaciona fàcilment amb els conceptes de societat i de cultura, ja que està influïda per tot l’entramat contextual, ja sigui per la política, per les creences populars, per les modes, etc.
Més enllà es pot parlar del CTS, és a dir, el concepte que engloba la Ciència, Tecnologia i Societat, el qual està en contra d’una neutralitat tecnològica i postula que és quelcom humanístic i sociològic. A partir d’aquí hi ha qui hi està d’acord i qui no, i fins i tot qui crea falsos mites que esdevenen handicaps per a l’adquisició bàsica de la competència comunicativa mitjançant la tecnologia per a molts. Aquests mites són nombrosos, i és cert que no surten del no res, però cal dir que majoritàriament no tenen cap fonamentació en absolut. Algun d’aquests mites, per posar-ne un parell d’exemples, són el mite de la transferència tecnològica o el de l’autonomia de la màquina.
La ciència i la tecnologia són dos elements imprescindibles per poder comprendre la societat. I la societat, al seu torn, és un element (o un conjunt d’elements) clau per a entendre els avenços de la ciència i de la tecnologia. Per a poder fer-nos una idea realista, cal que tant la ciència com la tecnologia i també la societat esdevinguin conceptualment un tot. Si s’estudiessin per separat, no s’arribaria pas al coneixement absolut de cap dels termes, ja que són interdependents. Hem de tenir clar que en la interacció entre ciència i societat hi ha un nexe que és el coneixement. Igualment entre tecnologia i ciència i tecnologia i societat. La ciència genera coneixement, i la societat l’accepta o el rebutja, ja que és la via que té per a entendre i comprendre la realitat. Per altra banda, la ciència té relació directa amb la tecnologia, ja que sense tecnologia no es podria fer cap dels progressos científics que actualment hi ha programats. La tecnologia dóna eines a la ciència pel seu progrés, i a la vegada aquesta genera interessos per a fer nous descobriments tecnològics. Per últim, m’agradaria fer esment que a l’article podem constatar com primerament es revisa les tendències clàssiques i també les més contemporànies, cosa que ens dóna molta informació sobre el tema. Però en definitiva, el que es vol és buscar un replantejament de la definició de ciència com allò que és humanitzador, així com també la de tecnologia, com un camp de coneixement orientat a l’acció i a la solució de problemes, que sorgeix d’un context social concret.
Més enllà es pot parlar del CTS, és a dir, el concepte que engloba la Ciència, Tecnologia i Societat, el qual està en contra d’una neutralitat tecnològica i postula que és quelcom humanístic i sociològic. A partir d’aquí hi ha qui hi està d’acord i qui no, i fins i tot qui crea falsos mites que esdevenen handicaps per a l’adquisició bàsica de la competència comunicativa mitjançant la tecnologia per a molts. Aquests mites són nombrosos, i és cert que no surten del no res, però cal dir que majoritàriament no tenen cap fonamentació en absolut. Algun d’aquests mites, per posar-ne un parell d’exemples, són el mite de la transferència tecnològica o el de l’autonomia de la màquina.
La ciència i la tecnologia són dos elements imprescindibles per poder comprendre la societat. I la societat, al seu torn, és un element (o un conjunt d’elements) clau per a entendre els avenços de la ciència i de la tecnologia. Per a poder fer-nos una idea realista, cal que tant la ciència com la tecnologia i també la societat esdevinguin conceptualment un tot. Si s’estudiessin per separat, no s’arribaria pas al coneixement absolut de cap dels termes, ja que són interdependents. Hem de tenir clar que en la interacció entre ciència i societat hi ha un nexe que és el coneixement. Igualment entre tecnologia i ciència i tecnologia i societat. La ciència genera coneixement, i la societat l’accepta o el rebutja, ja que és la via que té per a entendre i comprendre la realitat. Per altra banda, la ciència té relació directa amb la tecnologia, ja que sense tecnologia no es podria fer cap dels progressos científics que actualment hi ha programats. La tecnologia dóna eines a la ciència pel seu progrés, i a la vegada aquesta genera interessos per a fer nous descobriments tecnològics. Per últim, m’agradaria fer esment que a l’article podem constatar com primerament es revisa les tendències clàssiques i també les més contemporànies, cosa que ens dóna molta informació sobre el tema. Però en definitiva, el que es vol és buscar un replantejament de la definició de ciència com allò que és humanitzador, així com també la de tecnologia, com un camp de coneixement orientat a l’acció i a la solució de problemes, que sorgeix d’un context social concret.
La nova idea que he incorporat ha estat la de El teixit sense costures. Per a mi ha estat tot un descobriment. Aquesta teoria ens explica la relació complexa entre Ciència, Tecnologia I societat. Jo no m'havia plantejat tant profundament aquesta relació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario